http://comradioblocs.com/totsxtots/2011/01/07/07-01-11-tertulia-estudiants-de-comunicacio-de-la-uab/
COMRàdio va emetre el passat divendres 9 de desembre a les 8:00h la secció "El futur pren la paraula" del programa "Tots x Tots". Emma Montané, Sergio Ripollés i Alejandra Llambés, alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona, van tornar a participar a la tertulia, aquest cop centrada en la llei antitabac, la prostitució a les Rambles i el consumisme nadalenc.
sábado, 15 de enero de 2011
sábado, 8 de enero de 2011
LA NIT MÉS MÀGICA D'IGUALADA
 |
| Fotografía: Alejandra Llambés |
Dia 5 de desembre, Igualada.
És de nit, els carrers estan plens a vesar i els nens, emocionats, corren i avancen a la gent per tal d'aconseguir el millor lloc. La música, que se sent cada vegada més forta, anuncia l'arribada del moment més esperat. Els primers patges desfilen, a poc a poc, reparteixen uns quants caramels i continuen la seva travessia cap a orient. Darrera, alguns despistats creuen en l'últim moment d'un costat a l'altre per trobar-se amb els seus. La cridòria augmenta al mateix temps que la banda sonora i, ara sí, els Reis ja s'acosten.
Rodejats de patges, absolutament tots pintats de negre, de llums, de colors i d'emocions, els Reis passen d'un a un amb les seves respectives carrosses. Els caramels volen constantment per sobre dels caps de les persones i l'himne del patge Faruk, propi d'aquesta nit, corona l'ambient. Lentament, la cavalcada avança fins que l'arribada dels camions plens de regals i somnis, indica que ja s'acaba.
A Igualada, però, encara queda el millor. Tots corren ràpids cap a casa perquè prop de 750 patges, equipats amb enormes escales, es preparen per anar casa per casa i entregar personalment el regal a cada nen. És la tradició Igualadina des de fa més d'un segle. Però, els Reis d'Igualada comencen el mateix 28 de desembre, quan el Patge Faruk, l'emissari dels tres Reis d'Orient d'aquesta ciutat, arriba carregat amb dos llibres, un de blanc i un de negre. En el primer hi seran el més obedients mentre que en el segon els més entremaliats.
A partir d'aquest dia, el ja famós patge parla diàriament a través de la ràdio i anomena el nom i cognom de cada nen juntament amb les coses que ha de fer per millorar i aconseguir els desitjats regals del dia 5. D'aquesta manera s'arriba a la nit de Reis, i tots tancats a casa esperen l'arribada dels patges vestits amb robes lluents,acolorides i sobretot molt treballades, ja que cadascú s'encarrega del seva.
Un cop repartits tots els regals, s'acaba finalment una nit màgica plena de il·lusions, nervis i emocions. Ja només queden 365 dies per la pròxima cavalcada de Reis a Igualada, una de les experiències més especials que existeixen.
És de nit, els carrers estan plens a vesar i els nens, emocionats, corren i avancen a la gent per tal d'aconseguir el millor lloc. La música, que se sent cada vegada més forta, anuncia l'arribada del moment més esperat. Els primers patges desfilen, a poc a poc, reparteixen uns quants caramels i continuen la seva travessia cap a orient. Darrera, alguns despistats creuen en l'últim moment d'un costat a l'altre per trobar-se amb els seus. La cridòria augmenta al mateix temps que la banda sonora i, ara sí, els Reis ja s'acosten.
Rodejats de patges, absolutament tots pintats de negre, de llums, de colors i d'emocions, els Reis passen d'un a un amb les seves respectives carrosses. Els caramels volen constantment per sobre dels caps de les persones i l'himne del patge Faruk, propi d'aquesta nit, corona l'ambient. Lentament, la cavalcada avança fins que l'arribada dels camions plens de regals i somnis, indica que ja s'acaba.
A Igualada, però, encara queda el millor. Tots corren ràpids cap a casa perquè prop de 750 patges, equipats amb enormes escales, es preparen per anar casa per casa i entregar personalment el regal a cada nen. És la tradició Igualadina des de fa més d'un segle. Però, els Reis d'Igualada comencen el mateix 28 de desembre, quan el Patge Faruk, l'emissari dels tres Reis d'Orient d'aquesta ciutat, arriba carregat amb dos llibres, un de blanc i un de negre. En el primer hi seran el més obedients mentre que en el segon els més entremaliats.
A partir d'aquest dia, el ja famós patge parla diàriament a través de la ràdio i anomena el nom i cognom de cada nen juntament amb les coses que ha de fer per millorar i aconseguir els desitjats regals del dia 5. D'aquesta manera s'arriba a la nit de Reis, i tots tancats a casa esperen l'arribada dels patges vestits amb robes lluents,acolorides i sobretot molt treballades, ja que cadascú s'encarrega del seva.
Un cop repartits tots els regals, s'acaba finalment una nit màgica plena de il·lusions, nervis i emocions. Ja només queden 365 dies per la pròxima cavalcada de Reis a Igualada, una de les experiències més especials que existeixen.
 |
Víctor Muñoz: “Guardiola ha començat per la teulada, ara toca la part difícil”
La lliga de futbol de la UAB conclou amb la participació de Pichi Alonso i Víctor Muñoz
Pichi Alonso: “La millor notícia és la més contrastada, no la més sonada”
Les dues personalitats del Barcelonisme han felicitat a la Facultat de Comunicació per la iniciativa de la Lliga i han donat consells als futurs periodistes. L’ex-entrenador de la selecció catalana ha insistit en la importància de contrastar sempre les notícies i de treballar amb humilitat i reconeixent que “no ho sabem tot”. A la pregunta sobre l’estat actual del Barça, Víctor Muñoz ha afirmat: “Guardiola ha començat per la teulada, ho ha guanyat tot sense experiència. Ara toca la part difícil”.
La cerimònia ha comptat amb la conferència titulada “Pelas, pelos y pelotas. Una historia desnuda del futbol” de José María Perceval, professor d’història de la UAB. Perceval
El Atlético Che Guevara ha rebut el premi com a guanyador de la Lliga. Els
lunes, 20 de diciembre de 2010
XAVI HERNÁNDEZ REP EL PRIMER PREMI CATALUNYA DE L'ESPORT
El passat dilluns 13 de desembre, Xavi Hernández, jugador del FCBarcelona, va rebre el premi Catalunya de l'Esport en la seva primera edició en una cerimònia celebrada als estudis de TV3 a les 20:00h. A l'acte hi van participar grans personalitats del Barcelonisme així com representants de l'esport català d'avui en dia.La gala va estar plena de sorpreses i de convidats especials que van acompanyar el migcampista culé en tot moment. Els seus pares van desvetllar la difícil trajectòria del de Terrassa que va estar a punt de marxar al Milan amb 19 anys precisament perquè la seva posició estava ocupava per Josep Guardiola, l'actual entrenador del 1r equip del Barça.
Louis Van Gaal, tècnic que va fer debutar a Xavi i actual entrenador del Bayern de Munic, tampoc no es va voler perdre l'entrega del premi i va conversar amb Xavi a través d'una videoconferència. Mestre i jugador van citar-se a la final de la Champions 2011 "perquè l'any passat no va poder ser", segons Xavi. Van Gaal va concloure el diàleg amb una nota d'humor: "mejor un partido porque el Bayern no aguantará dos contra este Barça".
 |
| Fotografia: Alejandra Llambés |
La celebració va finalitzar amb una festa al mateix plató en la qual Xavi no hi va participar. El premi, creat a l'agost, té la finalitat de reconèixer a l'esportista que més hagi impulsat l'esport català en la darrera temporada.
sábado, 4 de diciembre de 2010
COMràdio ESTRENA "EL FUTUR PREN LA PARAULA" AMB LA COL·LABORACIÓ DE 4 ALUMNES DE LA UAB
http://comradioblocs.com/totsxtots/2010/12/03/03-12-10-tertulia-duniversitaris-de-comunicacio-de-la-uab/
El passat divendres 3 de desembre a les 20:00h es va estrenar la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i COMRàdio a la secció <<El futur pren la paraula>> del programa <<Totsxtots>>. En l'estrena van participar l'Alena Arregui, el Sergio Ripollés el Pedro Jordana i l'Alejandra Llambés, tots ells estudiants de 1r de Periodisme. Els alumnes, que estan molt agraïts per la oportunitat, han definit la cooperació com una gran experiència i estan desitjant poder tornar-hi.
El passat divendres 3 de desembre a les 20:00h es va estrenar la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i COMRàdio a la secció <<El futur pren la paraula>> del programa <<Totsxtots>>. En l'estrena van participar l'Alena Arregui, el Sergio Ripollés el Pedro Jordana i l'Alejandra Llambés, tots ells estudiants de 1r de Periodisme. Els alumnes, que estan molt agraïts per la oportunitat, han definit la cooperació com una gran experiència i estan desitjant poder tornar-hi.
martes, 16 de noviembre de 2010
LA VISITA DEL PAPA GENERA DISCÒRDIA
<<Benvingut Benet XVI>>. Aquest és el missatge que es pot fàcilment llegir per molts carrers de Barcelona en els últims dies. D’altra banda, també cal fer referència a les nombroses pancartes que, contràriament a la primera afirmació, anuncien: <<Jo no t’espero>>. Es tracta, com molts ja haureu pogut deduir, de la polèmica visita del Papa a Barcelona del pròxim 7 de novembre. Aquest fet ha generat una forta discussió que ha dividit els ciutadans d’una forma pràcticament maniquea a través de la següent pregunta: Hi estàs a favor o en contra? Davant d’això, són nombrosos els col·lectius que s’han mobilitzat per tal de difondre les seves idees. Personalment, no sóc catòlica i sóc d’aquells que el dia 7 no esperaran el Papa, de manera que porto ja molta estona davant l’ordinador intentant trobar arguments en contra d’aquesta visita. Però no ho aconsegueixo. Havia escrit una primera redacció on argumentava per què el fet que sigui l’administració pública l’encarregada de finançar aquest esdeveniment és una gran injustícia. De fet, ho continuo pensant, però tot i així, totes les raons que he donat per defensar aquesta tesi són fàcilment refutables. En primer lloc, Espanya és un país aconfessional segons la Constitució del 1978. D’aquesta manera, <<els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola[1]>>. Aquesta afirmació era la base de tots els meus arguments per defensar l’anterior tesi, però en canvi m’ha acabat perjudicant. Entre la població que pertany a una religió existeix un gran percentatge catòlic que s’explica gràcies a les arrels històriques d’aquest país, fortament lligat a l’Església. Seguint, doncs, estrictament la Constitució, el Papa té dret a venir a Barcelona ja que molts catalans són creients i se senten identificats amb els valors cristians i a més, els poders públics han de donar suport a la iniciativa. Per tant, l’altra col·lectiu que no ho és ha de respectar en tot moment la seva posició.
Un altre fet a tenir en consideració és el motiu de la visita del Papa. El seu objectiu és, tècnicament, consagrar el temple de la Sagrada Família que, tot i que és un dels símbols més importants d’aquesta ciutat, continua essent d’origen catòlic. Amb això, intento explicar que les persones creients tenen dret a que el líder de la seva religió visiti la seva ciutat per dur a terme una acció determinada com és la ja esmentada consagració de la Sagrada Família de Gaudí.
Per acabar m’agradaria ressaltar un últim punt. No cal oblidar que el Papa és, agradi o no, un personatge mediàtic que genera una gran expectació arreu del món. Barcelona es convertirà, doncs, el dia 7 en una de les ciutats més importants del planeta i això genera una publicitat i com a conseqüència uns beneficis. Si aquesta publicitat és la desitjada per tots o no és un altre tema de debat.
En conclusió, en aquest text he posat de manifest les raons per les quals no estic en contra de la visita del Papa. En canvi, això no vol dir que toleri el discurs del Papa ni molt menys a l’Església catòlica que en comptes de visitar ciutats podria fer quelcom més profitós a països, per exemple, subdesenvolupats. No he volgut, però, jutjar el paper de l’Església al món sinó simplement valorar la ja famosa visita del Papa a Barcelona. Per tant, <<Benvingut Benet XVI>>.
lunes, 15 de noviembre de 2010
"Los cínicos no sirven para este oficio" - Kapuscinski, Ryszard
Ficha técnica
Título completo | Los cínicos no sirven para este oficio – Sobre el buen periodismo | |
Autor | Kapuscinski, Ryszard | |
Editorial | ANAGRAMA | |
ISBN | 978-84-339-6796-1 | |
Edición | Maria Nadotti | |
Traducción Italiano - Castellano | Xavier González Rovira | |
Nº de páginas | 124 | |
Los cínicos no sirven para este oficio – Sobre el buen periodismo. Así se titula el libro de Ryszard Kapuscinski cuya edición original se publicó en Roma en el año 2000. De hecho, no se trata de un libro con una estructura común sino que el autor, Kapuscinski, realiza una valoración sobre el periodismo y su propia carrera personal a través de tres entrevistas con diferentes personas. La primera, moderada por Maria Nadotti, tuvo lugar en el VI Congreso <<Redactor social>> que se celebró en Capodarco di Fermo (Apulia) en 1999. La segunda es una entrevista realizada el 28 de noviembre de ese mismo año por Andrea Semplici, peridista y fotógrafo. Finalmente la tercera entrevista es fruto de un encuentro entre Kapuscinski y John Berger, escritor y crítico de arte inglés, nuevamente moderada por Maria Nadotti. Cada parte se centra en aspectos distintos pero las tres mantienen una estrecha relación con el mundo del periodismo. Si la primera parte bien se podría considerar una reflexión crítica sobre el periodismo actual y su evolución en los últimos años, en las dos siguientes Kapuscinski se basa principalmente en explicar sus vivencias por África como reportero. La parte que más me ha impactado es, sin embargo, la primera. Como ya se ha dicho anteriormente, en ella el autor realiza una profunda valoración del mundo del periodismo. “Los cínicos no sirven para este oficio”[1] es sin duda la afirmación más relevante de la primera entrevista, no solo porque corresponde al título de la obra, sino porque es, personalmente, algo discutible. Kapuscinski defiende la declaración asegurando que un periodista nunca podrá llegar a ser bueno sino es a través de su calidad humana ya que debe estar en contacto constante con las personas. Es cierto, pues, que la gente es capaz de percibir las intenciones del periodista en pocos segundos y precisamente de estos pocos segundos puede depender todo un reportaje, ya que si una persona determinada decide no hablar tampoco se obtiene el material necesario. Sin embargo, hay ejemplos que ponen en duda que los buenos periodistas son siempre buenas personas ya que aquí entra en juego un factor que podría denominarse ético. Para ilustrar esta reflexión me gustaría hacer referencia al famoso y polémico premio Pulitzer de fotoperiodismo de 1994. El ganador fue el fotógrafo Kevin Carter gracias a una fotografía que tomo en la región de Ayod, una aldea de Sudán (África). La imagen muestra a una niña pequeña arrodillada en el suelo aparentemente abatida, desnutrida y esquelética. En un segundo plano, un cuervo permanece impasible esperando la muerte de la niña que, por otra parte, parece inminente. La existencia de esa fotografía implica que tuvo que haber un fotógrafo que decidió inmortalizar el momento antes que ayudar a la niña. Este caso en concreto ha creado mucha polémica, en gran parte porque Kevin Carter se suicidó pocos meses después de ganar el premio. Ante este hecho existen varias opiniones: desde los que creen que se quitó la vida al sentirse culpable por no ayudar a la niña, hasta los que opinan que la foto no es lo que parece. Pese a todo, con esta alusión no se está juzgando al fotógrafo en cuestión sino simplemente ejemplificando que a veces es complicado distinguir el límite entre lo que es ético y lo que no. ¿Es lícito no intervenir en determinados casos para conseguir una buena fotografía o un buen reportaje? Si retomamos la idea inicial de Kapuscinski, haciendo referencia a los periodistas como buenas personas, la respuesta sería no. Por tanto, existe una especie de paradoja ya que los buenos periodistas han de ser buenas personas pero en cambio hay veces que es necesario sacrificar (al menos unos minutos) la calidad humana para ganar un premio (que suele recompensar a los buenos periodistas, ¿no?) No obstante, se trata de un tema complejo y con matices porque hay quien piensa que es la única manera de transmitir y de informar de ciertas situaciones creando el impacto necesario para que la opinión pública se movilice.
Otro punto a destacar es el fragmento en el que Kapuscinski hace referencia a la libertad de prensa. El autor describe un periodismo donde reina la censura, la presión y la persecución (física y/o económica) y lo ilustra a través de la siguiente afirmación: “la conquista de cada pedacito de nuestra independencia exige una batalla[2]”. Además, advierte que la prensa internacional está manipulada y que existe una constante competencia entre los medios de comunicación. No puedo estar más de acuerdo en este sentido. ¿Cuántas veces vemos telenoticias de diferentes cadenas y tenemos la sensación de que (desde un enfoque u otro) dicen exactamente lo mismo? La selección de noticias, según Kapuscinski, “está completamente reservada a la intuición, talento y principios éticos”. ¿No sería lógico, pues, una cierta diversidad que a la vez aportara riqueza en las noticias? Sin embargo, esto no es así. La competencia es el primer aspecto que tienen en cuenta los medios, de manera que si una cadena decide destacar otro hecho se está equivocando y por tanto queda fuera de la incesante pugna entre medios.
Por último, quisiera hacer referencia a las dos últimas partes en las que el autor hace un recorrido por su experiencia como reportero en África. En ellas, narra como a través de las personas llegó a integrarse en la vida africana y solo así fue capaz de escribir sobre ese país. Cita varios episodios de la historia de África entre los que destaca el muy conocido caso de Mandela (Sudáfrica) al que considera un milagro que evitó, al final del aparheit, que estallara una guerra civil, y que por primera vez el poder pasara a manos de los negros.
En conclusión, el libro finaliza con un diálogo entre el ya nombrado John Berger y Kapuscinski. Una de las reflexiones que realiza este último es el desarrollo, a mediados del siglo XX, de una historia diferente a la de siempre: la historia que explican los medios de comunicación. Esta historia cada vez cobra más importancia y los encargados de explicarla no son los profesores en las clases si no los periodistas a través de los medios. Este hecho debe ejemplificar la grandeza y la influencia de los medios de comunicación, pero también debe concienciar de la gran responsabilidad que tienen estos al narrar, publicar o leer una noticia, ya que son el contacto directo de la población con el resto del mundo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)